Riudecanyes

Riudecanyes és una vila situada al centre de la comarca del Baix Camp, als peus de la serra de l'Argentera. Fou el centre de la baronia d'Escornalbou.

Riudecanyes és una vila situada al centre de la comarca del Baix Camp, als peus de la serra de l'Argentera. Fou el centre de la baronia d'Escornalbou. Existeixen tres elements que donen singularitat a la vila: els carrers, el castell i l'embassament. Els carrers porten els noms dels dies de la setmana i no ha estat fins fa ben poc que la llista s'ha hagut d'ampliar amb noves referències. El castell-monestir de Sant Miquel d'Escornalbou, documentat des del segle XII i enturonat en un dels punts més alts del terme, s'ha convertit en un lloc d'obligada visita turística. Per altra banda, l'embassament ofereix llocs de passejada i de descans força agradables i dóna una personalitat especial al municipi.

Història

A Riudecanyes s'han trobat restes del paleolític mitjà, on se suposa l'existència d'un poblat ibèric a la partida del Gorg, vora el pantà. A la cova Josefina, el 1922, es trobaren restes prehistòriques barrejades del neolític a l'edat de ferro, amb diversos elements de la cultura dels vasos campaniformes, junt amb armes i instruments. A la cova del passeig dels Frares s'han trobat elements del bronze.

La referència més antiga de Riudecanyes es troba a la carta de població de Cambrils del 1152. La referència és “torrente qui est iuxta Rivum de Canes”. Segons Eduard Toda, existia un castell tan sols recordat per la toponímia. Durant el regnat d'Alfons Bertan de Castellet n'és citat com a senyor del castell, succeït pel seu fill Guillem i pel seu nét Bertran. 

El poble fou el cap de la baronia d'Escornalbou com a mínim des del 1387, capitalitat que mantingué fins a l'extinció de les senyories, el 1811.

Llocs d'interès

L'església

És l'edifici més notable de la vila, està dedicada a sant Mateu i fou alçada en planta pel cambrilenc Joan Santfeliu el 1582. S'acabà el 1598. El retaule major de gust renaixentista datava del 1602. El 1762 Antonio Oxando de Constantí féu el retaule del Roser, daurat per Gabriel Isern de Tarragona. Tot plegat desaparegué el 1936 durant la Guerra Civil.

El Monestir de Sant Miquel d'Escornalbou

Sant Miquel d'Escornalbou s'assenta en un turó a 649 m d'altitud anomenat de Santa Bàrbara o de la Mola, al sud de la serra de l'Argentera i pertany a l'actual Riudecanyes. La imatge que ofereix el recinte, acabada amb gres vermell, dista molt de la que mostrava a primers de segle ja que la fesomia actual és fruit de les restauracions que hi féu el reusenc Eduard Toda. Els orígens d'aquest estratègic enclavament barregen arrels romanes, visigòtiques i sarraïnes, tal com ho proven diverses restes trobades. Escornalbou apareix citat per primer cop el 1153 com una afrontació del terme de Siurana. El 1170, el rei Alfons I concedí a Déu, a sant Miquel i a Joan de Santboi, el lloc d'Escornalbou en lliure i franc alou per fortificar-lo, poblar-lo i aixecar-hi un convent o monestir de canonges agustinians dedicat a sant Miquel. En aquest moment, Escornalbou era refugi de sarraïns que des d'allí atacaven les terres veïnes. El 1194 el lloc ja apareix citat com a castell; dos anys més tard es construí l'església. El 1240 l'arquebisbe Pere d'Albalat la consagrà.

El 1574, l'arquebisbe de Tarragona Gaspar Cervantes de Gaeta, decidí secularitzar el monestir. Sis anys després, l'arquebisbe oferí Escornalbou a una comunitat de franciscans recol·lectes. El 1686, els frares franciscans observants crearen el col·legi seminari de missions que arribà fins al segle XIX. El monument fou saquejat durant la guerra del Francès. El 1822 es clausurà l'edifici ja que els frares recolzaren l'absolutisme i foren acusats de protegir guerrillers d'aquesta ideologia. Els edificis que formen Escornalbou patiren també els estralls de la desamortització, la qual cosa obligà els frares a deixar-lo el 1835. En sortir a la venda, el comprà el vicecònsol britànic a Tarragona, John Bridgman. Totes les dependències d'Escornalbou encara coneixerien uns quants titulars més al llarg del segle XX. Un dels més discutits fou el reusenc Eduard Toda, qui el comprà a primeries de segle. A ell se li deu gran part de l'aspecte actual del conjunt, ja que en restaurà moltes de les parts estructurals. Ho féu, però, segons un criteri personal, no pas seguint les directrius que preferia Puig i Cadafalch. El diplomàtic i escriptor, enamorat i restaurador de Poblet, incorporà elements com ara torres que no concordaven amb l'estil inicial del monument.

Toda, un home il·lustrat que comptava amb un extens i particular currículum com per exemple haver estat cònsol a Egipte el 1884 o haver fet excavacions a Tebes, rebé al seu monestir importants personalitats polítiques i culturals del moment. El 1926 Toda cedí el castell a l'arquebisbat perquè hi formés el seminari d'estudi, la qual cosa no ocorregué. El 1928 es posà el monument a la venda. No fou fins al 1941 que l'industrial reusenc Josep Maria Llopis comprà el monestir amb elements inclosos, com el mobiliari o la biblioteca (que arribava als 60.000 volums). A finals dels anys setanta el conjunt monumental anà a parar al Banc Urquijo. La bona situació de la construcció era ideal per convertir-la en un parador turístic, idea que no tirà endavant. Finalment, el 1983 el compraren conjuntament la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya.

L'església disposa d'una nau coberta amb volta de canó i per construir el presbiteri s'aprofità una torre romana. Toda eliminà diferents parts de l'església com ara el campanar, un porxo situat a la porta d'entrada, del qual encara se'n poden veure les marques a les parets i les capelles laterals afegides en data més tardana. El claustre esdevingué un mirador, la sala capitular es transformà en capella, on hi ha les restes del retaule de pedra del mestre Aloi executat el 1367 i una imatge de la Mare de Déu amb el nen i un llibre. També desaparegueren la sagristia nova i la capella del Sagrament. 

La situació encimbellada de Sant Miquel d'Escornalbou i la seva llunyania del poble han servit al llarg dels anys per bastir llegendes que el transformaren en un lloc si no misteriós, prou especial. Per exemple, la més antiga, revela que entre el 1162 i el 1170 hi hagué una batalla en la qual Albert de Castellvell guanyà els sarraïns en un punt anomenat “coll de la Batalla” on es diu que hi participà l'arcàngel sant Miquel. A meitat del segle XIX, els vilatans dels pobles propers deien que al monestir succeïen fets estranys com ara llums que s'encenien i apagaven, sorolls, fum... la qual cosa s'atribuïa a l'existència de bruixes. Una visita a l'indret per part de diversos veïns de Colldejou justificà que les úniques bruixes i éssers enigmàtics del lloc devien provenir d'una màquina de fer moneda que es trobava sota de l'absis de l'església. 

És de visita obligada vorejar tot el cim d'Escornalbou a través del passeig dels Frares, obert el 1818 i que regala al visitant una sensacional vista que gaudirà, una bona part de dies de l'any, acompanyat del vent que sempre bufa a Escornalbou. També cal pujar fins a la capella de Santa Bàrbara, del segle XIX, que es comenta que està emplaçada damunt d'una torre romana usada pels àrabs com a punt de guaita.

El Pantà de Riudecanyes

La necessitat de construir un pantà naixé acompanyada de la gran mancança d'aigua amb la qual topava contínuament la ciutat de Reus. Cap al 1903, l'actual capital del Baix Camp tenia 27.000 habitants que confiaven, majoritàriament, amb l'aigua dels pous. Disposar d'un embassament que saldés aquest problema era una alternativa desitjada des de finals del segle. Així, el 1897, l'ajuntament de la capital del Baix Camp encomanà als enginyers Josep Móra, Alfons Benavente i a un futur president Francesc Macià un estudi per fer arribar aigua per compensar l'absència d'aquest líquid als seus ciutadans i als seus terrenys de cultiu.

Finalment, després de diverses propostes, el 1903 el projecte del pantà de Riudecanyes arribà per part de l'enginyer Gaietà Úbeda i Sarachaga. El 1907 es deixà l'obra feta i s'apostà per fer créixer la presa actual que permetria emmagatzemar més metres cúbics d'aigua. La direcció de l'empresa l'agafà l'enginyer José Pérez de Petinto y Losada, que l'enllestí el 1919.

Entre 1924-1925 existí una secada que féu pensar en traslladar les aigües sobreres del riu Siurana. La manera de resoldre-ho era a través d'un canal que s'autoritzà el 1930. 4 anys després començà una nova etapa d'obres per al pantà, encapçalada per Joaquim Blasco, que permeté que l'aigua entrés al recinte el 1949; les reformes no s'acabaren fins al 1951. El recorregut d'aquest canal assoleix els 9.886 m. Després de l'arribada d'aquest canal, es construí el pantà de Siurana entre 1965 i 1974.

Si ens parem a la vora de la carretera que mena cap a Duesaigües per veure el pantà en direcció cap al poble de Riudecanyes, ens emportarem una grata sorpresa. L'aigua blava i tancada del pantà queda per sobre l'aigua del mar que brilla molt lluny i immediatament després del mur de tancament de l'embassament. Hi ha un punt en què conflueixen, superposades, tres de les millors tonalitats blavoses que pot oferir el Baix Camp: la de la seva aigua dolça, la del blau canviant del mar i la del cel net que defineix els pobles que miren cap a la Mediterrània.