Vilaplana

Terreny muntanyós amb impressionants cingles i extensions boscoses. Vilaplana ofereix l'encant d'un poble que reposa al peu d'una cinglera, totalment accidentada, i que crea racons d'una insuperable bellesa.

El terme de Vilaplana té 23,47 km2. Les terres de Vilaplana són terres muntanyoses. Quan s'incorporà, l'any 1961, el terme de la Mussara, s'hi afegiren també els seus impressionants cingles i les seves magnífiques extensions de boscos.

Vilaplana ofereix l'encant d'un poble que reposa al peu d'una cinglera, totalment accidentada, i que crea racons d'una insuperable bellesa. Al capdamunt de la cinglera, el captivador poble deshabitat de la Mussara domina tot el Camp de Tarragona i mostra una de les millors vistes que hom pot gaudir per aquestes contrades.

Història

Històricament, s'ha dit que Vilaplana l'haurien conformat uns corrals que els habitants de la Mussara haurien fet a la plana, potser primer anomenats masos de la Plana i després, ja establerta població, rebria el nom de Vilaplana. El primer lloc on apareix el nom del poble és en un pergamí de l'Aleixar del 1297. Al primer quart del segle XIV hi ha constància que hi vivien famílies jueves que comerciaven amb gent de Valls. La base econòmica al segle XVII eren els avellaners, la ramaderia i les arnes. El febrer de 1714 la vila fou cremada pel filipista marquès de Lede per haver protegit els carrasclets. Cal imaginar Vilaplana al segle XVIII fortificada, doncs els documents parlen de les seves muralles. El poble visqué de prop les topades carlines, ja que el 15 de maig de 1873 fou atacada per 200 carlins, tot i que els 14 liberals que guardaven el poble es tancaren a l'església. El 1956 es constituí la Cooperativa. La vila ha anat guanyant població gràcies a que és un lloc de segona residència.

 

Llocs d'interès

L'església

Cal visitar l'església parroquial de la Nativitat, d'aires barrocs, iniciada el 1736 i acabada el 1739. A l'interior hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Llet, que es localitzava a l'anterior església romànica.

El poble deshabitat de la Mussara

Poques vegades un nucli despoblat pot oferir a un visitant tantes sensacions agradables com la Mussara. L'observador serà rebut visualment per la humilitat i la senzillesa de les parets enrunades de les cases i de l'església que queden de peu. Immediatament, el nouvingut pensarà en les difícils condicions de vida que hi trobà la gent que l'habità, i quan hagi avançat unes passes vers els cingles, descobrirà una fabulosa i irrepetible vista del Camp que no el deixarà indiferent. El poble descansa sobre el cingle de les Airasses, a més de 900 m d'alçada, en plena serralada de Prades. Darrere del silenci que desprenen les cases rònegues del despoblat hi queda la remor d'un nucli que tingué una brillant història. Però les despulles dels edificis parlen d'un passat i d'uns habitants que no pogueren continuar al poble; la seva vida diària, laboral i social, s'anà eixugant fins a trencar-se definitivament. La pèrdua de la seva independència històrica arribà el 10 de febrer de 1961, quan la Mussara passà a annexionar-se a Vilaplana.

El poble tingué una rica i particular història. Hom pensa que les restes sarraïnes localitzades a la Mussara permeten creure en l'existència d'una guarnició dependent del valí de Siurana. Potser avala aquesta creença el topònim àrab que dóna nom a la vila i que pot significar “plana”. Els documents ja parlen del nucli datat l'any 1173, la seva església es nomenà ja en la butlla de Celestí III del 1194, que passà a ser sufragània de la de Vilaplana d'ençà el 1533. La Mussara formava part del comtat de Prades des del 1324.

La pèrdua de població fou constant al llarg del segle XX; el 1920 la Mussara tenia 169 habitants, el 1940 es reduïren a 94 i quedà només amb 12 el 1960. Els habitants de la primera meitat del segle passat es dedicaren, bàsicament, al cultiu de la patata i el blat, i els camps eren els adequats perquè s'hi criessin ramats de vaques, ovelles i cabres. L'església de Sant Salvador estava molt ben abillada i guarnida. L'edifici primigeni era romànic, tot i que resta alguna evidència del gòtic que el succeí. A la llinda de la porta d'entrada hi figura, a la clau, la data de 1859. S'hi venerava la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, del segle XVII, servada actualment al Museu d'Art i Història de Reus. Hi ha qui encara hi pot recordar els altars i les imatges que la vestien: en entrar, a mà dreta hi havia les piles baptismals, l'altar de les Ànimes, la Capella Fonda amb l'altar del Sant Crist amb la Dolorosa i el Sagrari amb Crist sagramentat, amb una llàntia amb llum permanent. A l'altre costat, l'altar de Sant Isidre, l'altar major al centre, el de la Mare de Déu del Roser, el de la Puríssima i el del Patrocini. Al costat de l'altar del Patrocini hi havia les escales del cor i gràcies a elles l'església es comunicava amb l'abadia. Històricament, el fet de disposar d'una orografia tan peculiar propicià que la Mussara amagués més d'un carlí entre les seves coves, masos i balmes. Les terres de la Mussara estan travessades per camins mil·lenaris que servien per comunicar homes, ramats i mercaderies, per això alguns d'ells encara estan empedrats. La Mussara també sorprèn amb altres restes constructives. Al vessant meridional de la serra que porta el mateix nom que el poble hi ha la torre del Morenet, que la tradició indica que es construí damunt de restes mores i que podria correspondre al segle XII-XIII.

A prop de les runes hi ha escampats molts masos que ja han perdut el seu rostre i tarannà particulars. Algun d'ells disposava del seu pou de gel, com el Mas del Pou. Aquests elements preindustrials eren molt usats per a la conservació de gel. A l'hivern, els omplien de neu i glaç i es cobrien amb palla perquè el sol no els desfés.

Pintures rupestres

Dins el terme hi ha pintures rupestres que formen part del conjunt de pintures rupestres de la Mediterrània, declarades Patrimoni de la Humanitat l'any 1998.