Prades

Al centre de les muntanyes de Prades, a 950 m d'altura. Destaquen les muralles, la plaça porticada, la famosa font del Renaixement i el basament de les torres.

El poble es troba al centre de les muntanyes de Prades, a 950 m d'altura. La vila, antiga capital del comptat de Prades –vinculat a la casa reial catalana: la reina Margarida de Prades fou muller de Martí I l'Humà–, presenta un important conjunt monumental amb la bella i característica pedra rogenca del Triàsic que li ha donat el sobrenom de la vila vermella. Cal admirar els portals de les muralles, la plaça porticada, la famosa i bella font esfèrica del Renaixement i el basament de les torres.

Prades és, actualment, un important centre residencial, té una justa anomenada pel seu clima i pel seu paisatge, ja que es troba enmig d'un entorn natural impressionant. 

De Prades, en són famoses les seves patates, castanyes i mel.

Història

Al terme s'hi conserva un abric neolític a la cova del Cisterer i uns altres a la cova de la Guàrdia, al Mas del Pere Jeroni i a la font del Pu. A la partida dels Rossinyols hi han aparegut restes que podrien correspondre a un poblat ibèric. La vila vermella està situada a 950 m d'alçada, protegida pels punts més alts de la serralada de Prades, com ara la mola d'Estat, que arriba als 1.126 m, o el tossal de la Baltasana, de 1.201 m, el punt més alt del Baix Camp.

Es diu que hi existí un castell fortificat àrab, si fos així aquest hauria caigut en poder dels comtes catalans abans del 1153. El 1159, Ramon Berenguer IV lliurà la carta de població als habitants de Prades. L'època medieval fou una etapa fructífera per a la vila; disposava d'un important mercat de bestiar i del dret de batre moneda, entre altres. El 1290 arribà l'orde mendicant de la Mercè a Prades.

Sembla que al llarg del segle XIV hi havia una destacada comunitat jueva. Jaume II investí, el 1324, el seu fill Ramon Berenguer comte i senyor de les terres i muntanyes de Prades. La senyoria sumava la baronia d'Entença (que comprenia part de l'antiga baronia de Castellvell) i un llarg llistat de nuclis que ocupaven aproximadament uns 1.158 km2. Fou al segle XV quan una branca de la família reial, propietària del comtat, s'emparentà amb la casa ducal dels Cardona, que esdevingué la titular del comtat. Aquest domini acabà en mans dels Medinaceli a partir de l'any 1663, per això l'actual duquessa de Medinaceli és la vint-i-cinquena comtessa de Prades. 

A la guerra dels Segadors, les terres del comtat de Prades recolzaren les tropes francocatalanes. El 1641, el governador de Tarragona inicià un atac contra la vila que féu que al cap de nou dies es rendís. L'assalt no fou suficient perquè uns deu anys després, els anteriors exèrcits circularen per la vila i amb ells s'enderrocà el castell de Siurana, s'ocupà l'Espluga de Francolí i Prades i en resultà molt malmès el castell de la vila vermella.

Al segle XVIII, la vila comtal perdé el protagonisme de capital comarcal ben situada però el seu mercat era encara prou important. Les muntanyes de Prades foren un lloc idoni perquè s'hi amaguessin desertors, tal com succeí a finals de la guerra del Francès. A la primera guerra Carlina, fou el quarter general del carlí Tristany, la qual cosa, a la llarga, propicià un saqueig de la vila. Durant la tercera carlinada, Pere Balcells Masgoret, més conegut com el Nen de Prades, en fou un dels principals protagonistes.

Llocs d'interès

El nucli històric

La configuració urbanística de la vila de Prades degué néixer, en bona mesura, durant l'edat mitjana central. Els estudiosos indiquen que el nucli vell de la població es formà a partir de diversos punts o eixos, concretament quatre. El primer correspondria a l'església parroquial, emplaçada a l'est del perímetre urbà. El segon correspondria al castell que ocupava l'angle nord-oest. El tercer vindria determinat per la plaça del costat de l'església, lloc idoni per fer-hi el mercat. L'eix més allunyat seria el format pel pont i pel riu de Prades, al nord de la vila. Aquests enclavaments han perfilat que la vila tingui una planta triangular. Hom trobarà, encara, diversos arcs medievals repartits per la vila. Com a tota vila closa, s'hi accedia a través de portals. Actualment n'hi ha dos dels quatre que tenia. Els conservats són el de l'est, situat al costat de l'església i que avui és una de les entrades més característiques de la vila, i el del nord, construït davant del pont i que possibilitava la comunicació amb els pobles de la Conca de Barberà. Els que ja no existeixen devien estar sota el castell, que s'obririen vers els pobles del Priorat i el del sud, que miraria cap a les terres del Camp de Tarragona.

Una de les imatges més divulgades de la vila vermella és la del portal d'accés a la vila, que està revestit per unes àmplies dovelles i rematat amb un matacà. Els matacans coronaven muralles, castells, portals d'entrada que s'executaven gràcies a un parapet construït en voladís sostingut per mènsules, amb obertures entre elles per tal de poder vigilar o dominar la persona que es trobava a sota. Abans d'arribar al portal i al seu element de defensa, cal parlar de la creu de terme, la de Sant Roc, que dóna personalitat a la plaça del clos tancat. Les creus de terme solien situar-se en un encreuament de camins o en cruïlles, i tenien diverses funcions. Per exemple, la de marcar els límits territorials dels pobles. Eren punts de referència geogràfica i la seva presència determinava l'entrada als mateixos nuclis habitats. Col·locats davant de les principals vies d'accés als pobles, actuaven com a protectors de malalties i perills. L'època de màxim esplendor de la construcció d'aquests monuments correspon al segle XV i XVI, tot i que n'hi ha de posteriors.

Al costat del portal del nord s'hi conserven restes de la muralla de la vila comtal. De l'època medieval en queden petits fragments del castell. Del castell se sap que l'any 1554 ja es trobava en molt mal estat i el 1774 es vengué. La capella de Sant Miquel del castell de Prades es devia construir paral·lelament al seu castell, possiblement a la segona meitat del segle XII. Està situada a la part nord-oest de la vila i es pot entreveure des del carrer del Castell. La capella està molt malmesa ja que les seves dependències es repartiren entre diversos propietaris. La plaça Major porxada disposa d'una font molt popular. Es diu que aquesta font en forma d'esfera podria ser renaixentista, coetània a la construcció de la portalada del temple parroquial. D'ella en ragen quatre canelles de bronze a una pica circular. 

Altres llocs d'interès: Roca Foradada i llac contigu, font Blanca, tossal de la Baltasana, cingle de les Espurrides, plans de pagès, mola d'Estat i taula dels Quatre Termes i ermita de la Mare de Déu de l'Abellera.

L'ermita de la Mare de Déu de l'Abellera

Accés: abans d'arribar a la cruïlla per entrar a la població (si es puja per la Febró), a mà dreta, hi ha un rètol indicatiu que avisa de la situació de l'ermita, que es troba a uns 2 km del nucli. També s'hi pot anar a peu pel camí vell que passa per les ermites de Sant Antoni i Sant Roc. Si hom ja ve de Prades, ha de prendre la carretera T-704 en direcció la Febró o Alcover i buscar aquest rètol, que llavors queda al costat esquerre, a molt poca distància de la vila.

La façana del templet és força humil: un portal adovellat, dues finestres per banda i el campanar de doble espadanya en són els elements més destacats realçats en uns murs acabats en la pedra vermellosa de la zona. L'edifici no existia el 1484, el 1570 es construí i el campanar s'aixecà possiblement el 1578. Potser corresponia a la primera ermita: la seva successora adquiriria l'aparença actual a partir de nombroses remodelacions afegides a través dels segles. Té una sola nau de 13 m de llarg per sis d'ample amb un cambril. La marededéu data del 1940 i és una còpia fidel de la seva antecessora. El 12 d'agost de 1956, l'arquebisbe de Tarragona coronà la imatge. La corona es deu a l'orfebre Jaume Mercadé Queralt i consta de cinquanta abelles de plata amb la seva reina i la inclusió de l'escut de Prades. Al seu interior hi havia existit uns ruscs d'abelles amb les seves corresponents bresques de mel. La imatge és la patrona dels apicultors catalans actuals. El dilluns de pasqua de resurrecció i el 8 de setembre, dia de les Marededéus Trobades, hi acuden molts devots i visitants. Anys enrere, els veïns de Prades hi solien anar en processó el diumenge després de Nadal.