L'Albiol

Un petit poble situat just al límit amb l'Alt Camp que va ser construït al voltant d'un castell actualment en ruïnes. És un indret amb unes vistes espectaculars rodejat per un entorn molt natural.

Situat al límit amb l'Alt Camp, als vessants sud-est de les muntanyes de Prades, el poble es formà a redós del castell d'origen sarraí, avui enrunat. El municipi està format per dos petits nuclis, l'Albiol pròpiament dit i Bonretorn, lloc d'estiueig. L'Albiol, a més, inclou les Masies Catalanes.

Història

El nom tindria un origen llatí (Alveolu) i significaria lloc de recollida o de conducció d'aigua per la seva abundància al terme. Altres teories el fan d'origen àrab o provinent d'un terratinent anomenat Albiolus. A l'emplaçament de l'actual castell hi hauria hagut una talaia preromana, esdevingut castell sarraí i conquerit i arrasat per Guillem de Claramunt al segle XII. 

El 1158 el comte Ramón Berenguer IV cedeix a Joan de Martorell el lloc per tal de repoblar-lo i fortificar-lo. Amb una comunitat jueva documentada al segle XIII, la primera dada demogràfica és de 17 focs l'any 1339. Els habitants van explotar el sauló, les mines d'argent, l'aiguardent, la ramaderia, l'avellaner, les mines d'esmeril, el coure i l'or. Als segles XVII i XVIII restava l'agricultura, la ramaderia i la mineria amb una població dispersa per masos entre els quals destaca l'agrupament de Bonretorn, amb mitja dotzena de cases i capella.

 

Llocs d'interès

El castell

A mesura que arribem al castell, el primer que es veu, entre pins i la vegetació que en tapa els seus elements estructurals, és una muralla, que posseeix quatre bestorres quadrangulars i una torre circular. La muralla es resolgué amb pedres molt més treballades als cantons. Hi ha espitlleres repartides per tot el pany de mur. La part més antiga correspondria a la torre mestra, emplaçada en el punt més alt del recinte. Amida 6 m de llarg i té una amplada de quasi 3 m amb murs de 100 cm d'amplada a la part baixa. Aquí els murs estan treballats amb morter de calç i, a la part alta, una presentació de pedres més petites fa sospitar que es construí posteriorment. Al nord d'aquesta torre n'hi ha una altra, quasi rectangular, amb 4,35 cm de llarg i entre 3,5 m d'ample i 110 cm. Per als especialistes en art medieval, aquesta torre hauria estat més alta del que avui es pot veure.

Dins el recinte hi ha restes d'una nau, situada a uns 10 m a l'est de la torre principal. Hauria tingut una planta rectangular, amb uns 7 m de llarg i 4,5 m d'ample, resolta amb una volta apuntada. La nau cal situar-la en una data més tardana que la resta d'elements del castell. Al costat nord-est de la muralla hi existí una torre circular de la qual en queda la base. Seguint el mur de tancament del recinte s'endevinen quatre bestorres més que serveixen per crear una imatge de com era aquesta fortificació.

Les restes actuals tenen un estil arquitectònic romànic, ja que el 1158 (amb el regnat del comte Ramón Berenguer IV) l'arquebisbe Bernat Tort i Robert d'Aguiló van concedir a Jan Martorell el lloc de l'Albiol, amb pacte per reconstruir el castell. Més tard, el 1164, es van traspassar els seus drets a la Seu de Tarragona i el 1187 l'arquebisbe Berenguer de Vilademuns va donar els drets s Guerau d'Avinyó, qui va permutar el seu cognom amb el d'Albiol. La fortalesa va ser manada enderrocar el 1654 per les tropes castellanes (durant el regnat de Felip IV de Castella), després que els catalans perdessin la Guerra dels Segadors.

L'església de Sant Miquel

Es construí a finals del segle XVIII, executada amb una sola nau amb capelles obertes entre els contraforts. Es diu que l'altar major procedia del convent de Sant Francesc de Reus i actualment té una talla de sant Miquel que podria ser del segle XVIII. També pertanyen a l'Albiol la capella de Bonretorn i l'enderrocada ermita medieval de les Virtuts, tot i estar en terme d'Alcover.

Els masos

La veritable importància de l'Albiol fou constituïda per un nombre considerable de masies ubicades en el seu extens terme. Les més importants foren Mas de Barberà, citat el 1477; el Mas del Frare o Miqueló, citat el 1768; el de Mallafré, l'any 1495; el de Llaberia, el 1621; el del Ferrer o del Sord, l'any 1335, i els Mas Nou, de 1778, entre d'altres.

Villa Urrutia

Situada a les Masies Catalanes, Villa Urrutia és un referent de l'arquitectura modernista tant en l'edificació com en els seus voltants enjardinats, amb la presència d'una esvelta torre circular que crida l'atenció per damunt de les teulades dels edificis de la urbanització.

El monument es construí amb l'encreuament de sensibilitats que aportaven totes les arts modernistes, des de l'aplicació de les ceràmiques, les formes modelades als murs o els mobles dels ebenistes més en voga, com els del mallorquí Gaspar Homar. A l'interior, a la sala principal, hi ha un arrimador creat a la fàbrica Pujol i Bausis d'Esplugues de Llobregat.

El mas originari era el Mas de Mallafrè. La transformació del vell mas en l'elegant Villa Urrutia es degué al seu propietari Augusto Urrutia Roldán. Aquest basc era un indià que disposava de nombroses finques dedicades al cultiu del cacau a Veneçuela. Ell vivia a Barcelona amb la seva dona i els seus quatre fills. L'esposa era Josefina Miró Gascó, tarragonina, i cosina del pintor Joan Miró. El monument es plantejà amb els elements més fastuosos que guarnien les vil·les, els masos o les cases aïllades bastides segons els paràmetres modernistes. Així queda el vell passeig de palmeres que mena a una glorieta amb una gruta subterrània feta de rocalla, i condueix a la pista de tennis. El primer pis té una vistosa tribuna guarnida amb elements escultòrics florals a l'igual que els dos finestrals laterals que componen aquest nivell i es tanquen amb balcons abombats de ferro forjat. La tribuna denota que es trobava al pis noble o principal, aquest element constructiu es transforma en un balcó per al pis superior. La seva barana es treballà ornamentada amb flors, motiu que es va repartint per tota la casa. La barbacana és, sens dubte, el motiu que trenca l'horitzontalitat de la façana. L'acabament és serpentejat, ondulat i fuig amb aquest plantejament del programat i ordenat esquema de línies verticals i horitzontals que formen aquesta façana tan simètrica.

La façana situada a l'est s'ideà per aprofitar la meravellosa vista que pot gaudir la casa. Hi ha una espaiosa terrassa que es tancà amb una barana acabada amb flors tal com feien algunes de les cases més luxoses construïdes en aquell moment en els municipis veïns.

A la banda oest de la casa s'incorporà una torre circular acabada amb una agulla; la torre té dues finestres i disposa d'una campana. Es diu que, com que el mas tenia diversos assalariats, comptava amb una campana que es feia sonar per marcar les hores d'inici i final del treball.

El mas s'inicià el 1913 i alguns dels seus elements externs, com la glorieta, senyalen les escales d'accés a la gruta subterrània que allotja. Poques dades es poden donar sobre el constructor, segons sembla un arquitecte anomenat Aubi o Aubí. Es coneix el seu pintor decorador reusenc, anomenat Fuster.