Al cor del Camp de Tarragona, una zona privilegiada pels seus recursos turístics, a banda dels seus valors turístics culturals, de patrimoni artístic, de medi natural, de folklore o de gastronomia, és un poble de serveis.
Al cor del Camp de Tarragona, una zona privilegiada pels seus recursos turístics, a banda dels seus valors turístics culturals, de patrimoni artístic, de medi natural, de folklore o de gastronomia, és un poble de serveis.
La Selva del Camp és al bell mig del Camp de Tarragona, una zona privilegiada pels seus recursos turístics, a banda dels seus valors turístics culturals, de patrimoni artístic, de medi natural, de folklore o de gastronomia, és un poble de serveis.
S'estén des de la plana fins als primers contraforts de la serra de la Mussara. Una tercera part correspon a terrenys muntanyosos encara que d'escassa elevació. El punt més enlairat del terme és el puig d'en Cama, de 717 m, i el principal corrent d'aigua és la riera de la Selva, afluent del Francolí.
El municipi comprèn la vila de la Selva del Camp, que n'és el cap, i les caseries de Paretdelgada i de Sant Pere.
La primera referència documental es troba en la donació dels Montgons, el 1149, on la Selva (Silva Constantina) apareix com a límit.
La carta de poblament del 13 de maig de 1164 fou atorgada per l'arquebisbe Hug de Cervelló, que concedia diverses franqueses i mantenia els pobladors subjectes a la justícia i senyoria de l'Església de Tarragona. En la butlla del 1174 consta com a senyoria de l'arquebisbe, encara que d'altres fonts donen com a senyor el paborde, ja el 1169, en què ho era Ramon de Bages. A la dissolució de la pabordia, l'arquebisbe n'assumí el domini directe fins el 1823.
Durant el segle XIII el municipi tenia un monopoli damunt el blat i l'ordi, essent la collita del primer la més important. Al llarg del segle XIII es parla ja del conreu de l'avellaner, del comerç de les figues seques, que donava alts ingressos, i de la pràctica de la usura i l'esclavitud.
El 1280, els pobles del Camp es reuniren a la Selva, davant les arbitrarietats del veguer reial Bernat Bolla, per atacar el castell del rei a Tarragona, que fou saquejat, com també ho foren les cases i els béns del veguer i els seus delegats. El rei, com a revenja, ordenà al veguer que fes tot el mal que pogués als homes de la Selva i els seus béns.
Al segle XIV era una vila amb empenta, tenia nou molins, tres forns de pa, una carnisseria i una taverna per a vendre vi a la menuda; hi prengué volada el conreu de la vinya; es mantenia el de blat i creixia el de l'ordi. Hi havia també oliveres, garrofers i roldors i comerç de secallons.
Les grans pestes tingueren una incidència notable en l'agricultura: el 1350 s'escrivia “del temps de les mortaldats han quedat moltes terres incultes i una gran part del terme sense amo”. La jueria, activa ja al segle XIII, fou important; tanmateix, com que es dedicava bàsicament a la usura, fou assaltada el 1391.
L'explotació de mines d'argent el 1342 i d'argent i alcofoll el 1363 a la vall de la Selva, aleshores terme de l'Albiol, provocà enfrontaments amb el paborde. Els oficis menestrals eren múltiples: vidriers, pedrenyalers, assaonadors de pells, teixidors de llana, lli i seda, saboners, ballesters, picapedrers, ollers i minaires. Hi consten també músics i joglars, un metge el 1312, un cirurgià el 1314 i un apotecari; hi ha referències a l'escola el 1343 i a la creació, també el 1343, d'una companyia per al comerç de draps. Altres proves de la seva importància a l'època medieval són l'existència de l'hospital, el dret de batre moneda, el fet de tenir escut propi i sobretot haver esdevingut la capital efectiva de la Comuna del Camp.
Al segle XV prengué increment el conreu de l'avellaner. El 1437 s'acordà de refer el camí fins al port de Tarragona i el 1538 el que duia fins a Salou; el 1472 s'hi feia vi grec; el 1503 s'obtingué el privilegi de mercat el dijous i de fira el dia de Sant Simó i Sant Judes. Al segle XVI prengué importància el conreu de la morera per a l'alimentació dels cucs de seda, activitat que es mantingué activa fins al segle XVIII.
Al 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser ocupada per les tropes franceses que mes tard rendiren la població a les tropes castellanes. En 1641 van ser ocupats de nou per les tropes de Philippe de la Mothe.
Pertanyia a la Pabordia de l’arquebisbe de Tarragona, i fou edificat a les darreries del segle XII. Era una residència senyorial, però feia, principalment, de magatzem dels fruits i dels delmes.
A la meitat del segle XIX, el castell de la Selva passaria a propietat o usdefruit del Comú de la vila.
A l’entrada, per la cara est, hi ha una font del segle XV amb una arqueria purament ornamental d’arenisca.
Aqüeducte originari del s. XIII que es va construir per elevar l’aigua del Rec a la muralla de la vila per tal d’abastir el Molí de la Canal del pati de la Carnisseria, a la paret del Castell.
En una de les parets hi figura una làpida commemorativa amb un text escrit en llatí que fa referència a les obres de revestiment de pedra del Rec que, començades el 1539, es donen per acabades l’any 1557.
L’actual edifici de la Casa de la Vila és un dels més interessants del poble. Té l’estructura de palauet del segle XV. A la planta baixa té arcs de descàrrega. A la façana, porta adovellada d’arc de mig punt i finestra gòtica bífora i trilobulada al primer pis. Tot de finals del segle XV. Damunt de la porta hi ha l’escut dels Montserrat-Vilafranca, de l’any 1628.
Fou aixecat el 1598 pel comú de la vila.
Des de la Seva fundació, hi ha passat diverses comunitats: agustins, Jesuïtes, claretians i missioneres evangèliques.
Hi destaca el claustre, o millor dit, les dues ales d’un dels pocs claustres renaixentistes existents a Catalunya. Seguint una traça de Pere Blai, Joan Vaguer contractava les obres el 1632, però només realitzà les galeries baixes; les altres són d’entorn el 1674 i la coberta terminal del 1714. El material emprat fou la pedra saulonenca. Les dues ales existents (nord i oest) presenten doble galeria: la inferior és dòrica i té coberta de trams formats per aresta romana; la superior, amb doble ritme d’arcades d’ordre jònic, té un treball de poca qualitat.
Els pares Carmelites descalços, amb l’empenta de la deixa testamentària de Rafael Ripollès (1575-1635), iniciaven la construcció d’un convent a la vila selvatana l’any 1636.
L’activitat constructiva a la vila era notable: Sant Agustí i l’església parroquial. L’església de Sant Rafael es beneí el 1696 i segueix la traça de la dels Josepets de Gràcia de Barcelona. El 1846 se’n feren càrrec les germanes de Sant Vicenç de Paül, i, fins avui, funciona com a col·legi.
És l’obra més visible del Rec que condueix l’aigua a la vila de la Selva del Camp. És una esvelta construcció de pedra lligada amb morter amb un arc de carpanell, que es va construir per traspassar l’aigua d’un costat a l’altre tot salvant el llit de la Riera. Medeix 12,70 m d’alçada i 57 m de llargada.
Tradicionalment conegut com el pont dels moros. No podem precisar-ne la data de construcció, però sí que podem afirmar-ne l’existència al segle XII, ja que és citat en un document de l’any 1209 com a pont superiur (pont major). A una de les parets hi figura una placa commemorativa de la seva restauració el 1567.
Davant la Resclosa (aleshores encara no estava feta), hi havia un molí, on l’aigua que sortia, després d’haver fet el servei, no podia tornar al rec de la vila i es perdia per la Riera. És per aquest motiu que els moliners, ajudats pels jurats de la vila, van construir el pont, una mica més avall del molí, en què encara avui dia podem observar els fonaments de la roca viva a cada costat.
Santa Llúcia i Sant Jaume fou construït com a capella d’un nou hospital que s’aixecava a la Selva del Camp durant el segon quart del segle XIV.
Església gòtica situada al costat de l’edifici de l’hospital, dins les muralles de la vila, mostrant la seva façana occidental al carrer de l’Hospital, a pocs metres del carrer Major.
De planta rectangular tipus saló, amb 17 metres de longitud màxima, 8 metres d’ample i 5,30 d’alçada. Els murs són de mamposteria reforçada per carreus a les cantonades. Interiorment, els pilars són de secció quadrada amb mitja columna adossada i distribuïts en quatre tramades a la seva capçalera: els arcs són apuntats. El sostre és angular a doble vertent i de fusta. L’única ornamentació que hi ha són uns capitells adossats als pilars de la capçalera. En l’obra s’havia imitat la de Paretdelgada, tant en els materials com en l’estil, encara que Santa Llúcia resultà de menors proporcions. Els pilars que suporten l’arc de la capçalera són molt semblants.
Queden poques restes de l’edifici romànic, reformat diverses vegades durant es S. XIII. Les tropes Franceses el van fortificar en el 1811 i va quedar pràcticament destruït durant la 1era Guerra Carlista.
Els escorralons són uns estretíssims carrers per on s’escapava l’aigua de la pluja. Es pot fer un pintoresc itinerari alternatiu per aquests carrerons de la part esquerra del nucli antic.
Neix arran de la confluència de tres barrancs (el de la Font Major, el del Salt i el de Gatellar) al punt anomenat, per aquest motiu, les Tres Aigües, l'ecosistema que conforma és ric en flora i fauna i mereix un passeig (l'antic camí ara s'ha convertit en la carretera que uneix la Selva amb Vilaplana). Al límit del terme s'alcen els Tres Pins, bells exemplars de pinàcies, i, relativament a prop, ja al terme de l'Aleixar, podem contemplar un dels arbres monumentals de Catalunya, l'alzina del mas de Borbó.
La joia de l'arquitectura Selvatana és l’Església de Sant Andreu Apòstol.
Peça clau del renaixement català,(S. XVII), és, pràcticament, l’únic exponent de l’arquitectura renaixentista , de l'escola anomenada del Camp. D'estil sobri i elegant i de línies clàssiques, fou coneguda, per les seves dimensions, com la catedral del Camp. L’església de la Selva és una síntesi de la tradició gòtica amb el manierisme postridentí i les novetats més destacables del temple es troben en la cúpula sobre tambor, insòlitament amagada en el presbiteri, i que juntament a la de la capella del Santíssim de la seu tarragonina, de la mateixa autoria, són les primeres sobre tambor de la Catalunya renaixentista; la inspiració rigorosament clàsica de l’alçat, i la comunicació de tots els espais secundaris entre si (capelles, sagristia, , presbiteri), que permet la lliure circulació entorn de la nau.
El Santuari de Santa Maria de Paretdelgada s’aixeca a quatre quilòmetres del poble, en direcció a Vilallonga, i en un lloc on les excavacions arqueològiques han mostrat l’existència d’una important vil·la romana.
Documentada en el segle XII, s’hi feren reparacions durant els segles posteriors: el 1313 es construïa la casa de l’ermità; en el segle XVI el cor i la sagristia i l'Hostatgeria; en el segle XVIII la capella del Santíssim. El 1766, a causa d’un incendi, s’hagueren de fer moltes reformes. La decoració actual és de l’artista Grau-Garriga(1963). En el seu interior poden veure capitells amb decoració florals i algunes mènsules.
Torre de les Clavegueres. Esmentada amb aquest nom en una escriptura de 1311.
En aquest punt, les aigües residuals s'abocaven cap al torrent de Cassans.
Anomenada Torre d'en Baixa en un document del 1371, passa a ser coneguda com la del Sol de la Vila.
El nom més modern de Torre de Baró prové de la familia propietària, els Magrinyà. El 1723, Pau Magrinyà era regidor de la Selva i senyor i baró de la Montoliva, parròquia de Vilallonga, l'escut del qual figura en la façana de la casa que dona al carrer Major.
Vista general, entorn de les dues torres supervivents de l’antiga muralla
Et proposem altres llocs interessants per descobrir d'aquesta zona
La Selva del Camp
La Selva del Camp
Et proposem més activitats interessants per descobrir les Muntanyes de la Costa Daurada
No disposem de cap producte per a la teva cerca.
Prova altres filtres per a trobar el que més s’adeqüi a les teves necessitats.