L'Aleixar

Situat al peu de la serra de la Mussara, una mica més avall de Vilaplana, és un poble que es caracteritza pels seus camps d'avellaners i els seus boscos. El nucli estigué emmurallat i té una bonica plaça porxada que cal visitar.

Situat al peu de la serra de la Mussara, una mica més avall de Vilaplana, és un poble que es caracteritza pels seus camps d'avellaners i els seus boscos. El nucli estigué emmurallat i té una bonica plaça porxada que cal visitar. Formà part del comptat de Prades i n'és famosa l'alzina del Mas de Borbó, la més vella i gran de Catalunya.

Història

Per deduir el nom del poble hi ha diverses teories. Per a alguns vol dir al-Aisar, el fertilíssim. Una llegenda diu que el poble estava originàriament situat a l’altra banda de la riera, a la partida del Pouador, s’anomenaria Riudarenes, fins que una rierada el destruí i canvià de situació. Una altra llegenda diu que el poble s’hauria abandonat a causa d’una pesta, fet que li donaria el nom de Lo Lleixat. Estigué comprès en la carta de repoblament franca de Siurana de 1153 i esmentada l'any 1173 com Aleixarium. Pertangué al comtat de Prades des de la seva creació el 1324 i després de tenir diversos senyors, Jaume I li donà privilegi de fer mercat els dilluns. La comunitat jueva de l'Aleixar era molt nombrosa, i comptava, fins i tot, amb una sinagoga. Es diu que era una de les que més relació comercial tenia amb altres aljames com les de Falset, Valls, Castelló d’Empúries, etc.

El poble estava emmurallat amb vestigis al carrer del Forn. També hi havia un castell documentat el 1342 del qual no en queda rastre.

Al segle XVIII, les collites de sembrat s’imposaren per sobre les de la vinya ja que el poble tenia vuit molins fariners. Cap a meitat del segle XIX eren importants els molins d’oli i de farina, una fàbrica d’aiguardent, una mina de manganès i conreu de cítrics. Posteriorment, com a la resta del Camp, progressà l'avellaner. 
 

Joaquim Mir

Fou a l’Aleixar on el pintor Joaquim Mir Trinxet (Barcelona 1873-1940) residí temporalment després d’haver passat pel sanatori Pere Mata de Reus. Arribà al poble el 1907 i s’hi establí fins al 1913. En aquesta etapa, pintà el poble i els del voltant amb uns trets que l’apropaven al que altres pintors europeus treballaven encaminats cap a l’expressionisme i l’abstracció. Durant aquell temps, la seva manera de pintar, la naturalesa i els volums del paisatge, s’acostaren a l’abstracció, però no ho arribà a ser mai. Els seus quadres estan poblats per conreus, per les múltiples tonalitats dels arbres que formaven els boscos i cultius de la vila, les basses, les esglésies, els jardins i les seves flors, és a dir, l’ambient rural que era el teló de fons amb què nodrí el seu llenguatge pictòric. De l’Aleixar retratà el Vell Petaca, l’arribada de la primavera al poble, diversos paisatges i l’ermita de Sant Blai.

Llocs d'interès

L'església

L’església parroquial de Sant Martí es construí entre el 1711 i el 1728, segurament damunt de l’antiga. L’interior consta de tres naus i la central té un absis poligonal. L’església conserva altars barrocs executats, el de Sant Joan per Lluís Bonifàs, el del Roser del 1704 per Isidre Espinalt, el de les Ànimes de Lluís Bonifàs de 1745, i el retaule Major, per Pere Costa, fet entre 1733 i 1737 i daurat el 1857. Conserva un important orgue barroc del 1735 construït per Joan Baptista Ferrer. La vàlua artística i musical de l’orgue fa que als estius s’hi facin concerts de la Generalitat i l’Associació Catalana de l’Orgue. En una capella del costat de l’Epístola hi ha la capella de la Santa Fímbria. Es tracta d’una relíquia que es pensa que és un bocí de la vora de la túnica de Jesús, que, segons es diu, la dugué un croat de Terra Santa, que emmalaltí al poble i que, si es curava, prometé que la donaria al poble. El reliquiari que allotja la roba és del 1786.

Edificis del segle XVIII

El màxim exponent és Cal Fernando, casa pairal dels Guardiola, situat a la Placeta i de grans dimensions. Simó Guardiola i Hortaneda fou abat de Montserrat i bisbe de la Seu d'Urgell, al segle XIX.

Les ermites

És molt pintoresca l’ermita de Sant Blai, situada dalt d’un turó als afores del poble, en direcció a la Mussara, envoltada de xiprers. Se li atribueix un origen medieval, és esmentada el 1501 i fou pintada per Joaquim Mir, que residí a l'Aleixar entre 1907 i 1911. Es coneix una restauració del 1738. A ponent del poble s’hi troba la capella de Sant Antoni, en ruïnes.

Els masos

El més important de tots és el de Borbó, a les properes muntanyes i envoltat de boscatge i de les alzines monumentals que porten el seu nom. Altres masos són el de Cercós, Torre Regina, el Mas de Llaurador, el Mas del Garrut, el de Moixí i el d'Anguera que, com el de Borbó, té capella pròpia. Per la seva intel·lectualitat, cal mencionar el de Segimon, propietat dels escriptors Marià i Albert Manent.